Quan vaig llegir en un llibre que, en català, del germà d’un dels pares se’n diu “oncle”, no em va estranyar gens. És molt semblant al mot “uncle” en la meva llengua materna, i exactament igual que en francès. Però quan la gent parla anglès o francès, diu “uncle” i “oncle” sense mànies. En canvi, sembla que en català és un mot tan prohibit com “gerd”, “xicot” o “mida”.

El diumenge passat, va néixer en Matthew Thomas Barton, el meu primer nebot. Quan ho dic als amics, la reacció més típica ha estat: “ets tiet!” o “ets tíu”. A una persona li vaig dir “no sóc tíu, sóc oncle”, i em va dir “buenu, també pots dir tiet”. Doncs, segons el diccionari ni es pot dir “tiet”, i, francament, no veig el sentit de dir “tiet” si ja tenim un mot perfectament adequat per aquest concepte, mot que, repeteixo, s’escriu igual que en francès i pràcticament igual que en anglès.

Però aquest raonament no val. Perquè el català també sembla molt a l’anglès i al francès en la manera de dir “Costa d’Ivori”, “xinès”, “Tunísia”, “Tunis”, “Ucraïna” o “servei” (en el tennis), però com que en català són mots lletjos, els catalans prefereixen dir “Costa de Marfil”, “txinu”, “Túnez”, “Túnez”, “Ucrània” i “saque”. Potser (perdona, tal vegada) és per la submissió del català a una altra llengua?

Ara que m’ha sortit el “tal vegada”, com és que en anglès i francès tampoc no tenim mànies per dir “something” i “quelque chose” ni “the others” i “les autres”, però en català sonen lleig “alguna cosa” i “els altres”, i per tant cal dir “algu” i “els demés”? (Aquest últim va dir l’Artur Mas com a mínim cinc cops en una entrevista a la televisió aquesta setmana.)