Ahir anava a l’aeroport per agafar un vol a Caerdydd (Gal·les). A l’estació de Sants, ja no sabia per quina via passava el tren perquè tot ha canviat per les obres de l’AVE, per tant vaig demanar a una dels informadors. La conversa va anar així:

– Per a l’aeroport, quina via és?
– Nain or ten [La veritat és que jo tenia tota la pinta de guiri, amb pantalons curts i un color de pèl més blanc que una samarreta del Reial Madrid.]
– Com? [És que no m’agrada que em parlin en anglès a l’estranger]
– Nain or ten
– No t’entenc
– Pláteform nain orr ten
– Nou o déu? [Ho he dit com si fos un estranger i que em costava entendre]
– Sí, nueve o dieth

Tenia uns quants minuts de marge per a agafar una cosa per sopar. Com que fa molt de temps que no hi anava, i que havia d’agafar quelcom de ràpid, vaig passar pel McDonalds (ja me’n penedeixo, la veritat). La conversa va anar més o menys així:

– Serà per emportar… Un menú gran Big Mac, amb patates de luxe
– [Em demana què vull beure. No em recordo de les paraules exactes, però ho entenia. Tot i així, em vaig demanar, “això que m’ha dit, era italià?”.]
– Coca-Cola
– Per mengiare qui? [D’aquesta manera es confirmava que m’estava parlant italià].
– No sóc italià eh! És per emportar.
– 6 euros con 20 por favor. [No em recordo del preu exacte, però sé que ja em parlava castellà.]
– Moltes gràcies
– Muchas gracias a ti. Buen provecho.

Mentre jo posava el canvi a la cartera, passa a la següent client, amb la qual parla en francès.

O sigui, si hi vaig i, com la majoria de guiris, parlo directament en anglès, cap problema. El client mana i em parlen en anglès, perquè no em volen perdre. Idem si parlo directament en francès o italià. Si parlo en castellà, tampoc no hi ha cap problema. Però si parlo en català, passen de fer l’esforç de parlar en la llengua del client.

De vegades crec que hauria de fer vaga quan passa això, i marxar de l’establiment. “Què exagerat”, em dieu. Segurament. Però de quina altra manera aconseguiré que em parlin en català, el qual, de les dues llengües oficials de Catalunya, és la que prefereixo parlar? Si sabessin que, en no respondre en català als clients catalanoparlants, els perdria, estic segur que a tots els establiments farien l’esforç de parlar-lo. És per aquesta raó que fan l’esforç de parlar anglès. Alguns ho parlen molt malament, però no passa res, perquè és necessari parlar-lo per a satisfer el client. Per aquesta mateixa raó sempre parlo amb els meus clients en la seva llengua, encara que sigui, per exemple, un client castellanoparlant a Catalunya.

En el cas de la RENFE, no hi ha manera. No puc fer vaga perquè tenen una posició de monopoli. Però com a servei públic, no haurien de garantir els drets lingüístics dels seus clients?

Com a anècdota us explico una altra cosa que em va passar fa uns quants anys. Al supermercat havien canviat el lloc de tots els productes, i no trobava pas l’aigua. Vaig demanar a un dels assistents:

– L’aigua, on és sisplau?
– ¿Cómo?
– L’aigua.
– No te entiendo.
– L’aigua.
– Ah. El água. Uáter [jo només portava uns 14 mesos a Catalunya, així que encara tenia molt d’accent anglès]. Se dice água [dit com si estigués parlant a un bebé].

Quan vaig llegir en un llibre que, en català, del germà d’un dels pares se’n diu “oncle”, no em va estranyar gens. És molt semblant al mot “uncle” en la meva llengua materna, i exactament igual que en francès. Però quan la gent parla anglès o francès, diu “uncle” i “oncle” sense mànies. En canvi, sembla que en català és un mot tan prohibit com “gerd”, “xicot” o “mida”.

El diumenge passat, va néixer en Matthew Thomas Barton, el meu primer nebot. Quan ho dic als amics, la reacció més típica ha estat: “ets tiet!” o “ets tíu”. A una persona li vaig dir “no sóc tíu, sóc oncle”, i em va dir “buenu, també pots dir tiet”. Doncs, segons el diccionari ni es pot dir “tiet”, i, francament, no veig el sentit de dir “tiet” si ja tenim un mot perfectament adequat per aquest concepte, mot que, repeteixo, s’escriu igual que en francès i pràcticament igual que en anglès.

Però aquest raonament no val. Perquè el català també sembla molt a l’anglès i al francès en la manera de dir “Costa d’Ivori”, “xinès”, “Tunísia”, “Tunis”, “Ucraïna” o “servei” (en el tennis), però com que en català són mots lletjos, els catalans prefereixen dir “Costa de Marfil”, “txinu”, “Túnez”, “Túnez”, “Ucrània” i “saque”. Potser (perdona, tal vegada) és per la submissió del català a una altra llengua?

Ara que m’ha sortit el “tal vegada”, com és que en anglès i francès tampoc no tenim mànies per dir “something” i “quelque chose” ni “the others” i “les autres”, però en català sonen lleig “alguna cosa” i “els altres”, i per tant cal dir “algu” i “els demés”? (Aquest últim va dir l’Artur Mas com a mínim cinc cops en una entrevista a la televisió aquesta setmana.)

Per a traduccions professionals: www.timtranslates.com.

Sempre que es fa servir l’aumentatiu “ón” en castellà els catalans es diuen “què fem?”. Normalment acabem amb “gran”, per exemple, a TV3 tenim “la Gran Pel·lícula”. Deixo que els meus lectors catalans facin d’altres propostes, però només volia comentar un cas de traducció a l’anglès. Mirant els campionats del món d’Snooker en Eurosport, he sentit dir el comentarista – en castellà, és clar, malgrat que sigui una llengua tan discriminada a Catalunya i que Eurosport té comentaristes en moltes altres llengües – “un bolón” quan un jugador emboca des d’una situació difícil.

Què fem en català? Si fos un esport més difós a Catalunya i Espanya segurament acabaríem sentit “gran bola”. No sé si aquesta opció és bona o no. Però després em vaig dir, què diríem en anglès. Doncs, probablament una cosa com “fantastic pot”, “incredible pot”, “wonderful pot”, o alguna cosa així, però res de “big ball”. I és que, quan traduïm entre dues llengües no hem de buscar sempre una equivalència tan exacte. Ni tan sols hem de buscar la mateixa categoria gramatical. Però quan traduïm entre el català i el castellà sempre acabem buscant equivalències exactes.

En quant a “peliculón”, probablament diría “feature film” en anglès.