Ahir anava a l’aeroport per agafar un vol a Caerdydd (Gal·les). A l’estació de Sants, ja no sabia per quina via passava el tren perquè tot ha canviat per les obres de l’AVE, per tant vaig demanar a una dels informadors. La conversa va anar així:

– Per a l’aeroport, quina via és?
– Nain or ten [La veritat és que jo tenia tota la pinta de guiri, amb pantalons curts i un color de pèl més blanc que una samarreta del Reial Madrid.]
– Com? [És que no m’agrada que em parlin en anglès a l’estranger]
– Nain or ten
– No t’entenc
– Pláteform nain orr ten
– Nou o déu? [Ho he dit com si fos un estranger i que em costava entendre]
– Sí, nueve o dieth

Tenia uns quants minuts de marge per a agafar una cosa per sopar. Com que fa molt de temps que no hi anava, i que havia d’agafar quelcom de ràpid, vaig passar pel McDonalds (ja me’n penedeixo, la veritat). La conversa va anar més o menys així:

– Serà per emportar… Un menú gran Big Mac, amb patates de luxe
– [Em demana què vull beure. No em recordo de les paraules exactes, però ho entenia. Tot i així, em vaig demanar, “això que m’ha dit, era italià?”.]
– Coca-Cola
– Per mengiare qui? [D’aquesta manera es confirmava que m’estava parlant italià].
– No sóc italià eh! És per emportar.
– 6 euros con 20 por favor. [No em recordo del preu exacte, però sé que ja em parlava castellà.]
– Moltes gràcies
– Muchas gracias a ti. Buen provecho.

Mentre jo posava el canvi a la cartera, passa a la següent client, amb la qual parla en francès.

O sigui, si hi vaig i, com la majoria de guiris, parlo directament en anglès, cap problema. El client mana i em parlen en anglès, perquè no em volen perdre. Idem si parlo directament en francès o italià. Si parlo en castellà, tampoc no hi ha cap problema. Però si parlo en català, passen de fer l’esforç de parlar en la llengua del client.

De vegades crec que hauria de fer vaga quan passa això, i marxar de l’establiment. “Què exagerat”, em dieu. Segurament. Però de quina altra manera aconseguiré que em parlin en català, el qual, de les dues llengües oficials de Catalunya, és la que prefereixo parlar? Si sabessin que, en no respondre en català als clients catalanoparlants, els perdria, estic segur que a tots els establiments farien l’esforç de parlar-lo. És per aquesta raó que fan l’esforç de parlar anglès. Alguns ho parlen molt malament, però no passa res, perquè és necessari parlar-lo per a satisfer el client. Per aquesta mateixa raó sempre parlo amb els meus clients en la seva llengua, encara que sigui, per exemple, un client castellanoparlant a Catalunya.

En el cas de la RENFE, no hi ha manera. No puc fer vaga perquè tenen una posició de monopoli. Però com a servei públic, no haurien de garantir els drets lingüístics dels seus clients?

Com a anècdota us explico una altra cosa que em va passar fa uns quants anys. Al supermercat havien canviat el lloc de tots els productes, i no trobava pas l’aigua. Vaig demanar a un dels assistents:

– L’aigua, on és sisplau?
– ¿Cómo?
– L’aigua.
– No te entiendo.
– L’aigua.
– Ah. El água. Uáter [jo només portava uns 14 mesos a Catalunya, així que encara tenia molt d’accent anglès]. Se dice água [dit com si estigués parlant a un bebé].